WILDERLAND: A PLACE TO BE

-I LOVE WILDERLAND!!!Cada mañana, cada tarde y cada noche Shivon solía repetir esta frase, y no me estraña! sólo he podido pasar una semana y desde el segundo día me parecía que llevaba allí un mes!
Se trata de una comunidad eduativa con forma legal parecida a una asociación caritativa (seguro que hay alguna manera mejor de explicarlo en castellano, aunque no sé si en nuestro país existe de la msima manera) Ninguna propiedad es de nadie, un señor llamado Dan HAnsen y su mujer Edith compraron en 1964 la propiedad y empezaron a establecer una de las primeras granjas orgánicas de Nueva Zelanda. DAn un hombre de "visión y convicción" empezó a desarrollar una comunidad. A este señor ni su silla de ruedas ni su poco capital le hicieron dejar de creer en las posibilidades que tiene el ser humano de ser creativo y superar obstáculos que puedan aparecer en el camino, y os juro que esa energía se siente, nada más llegar hay algo que te impulsa a crear y afrontar miedos. Cuando murió decidio dar las tierras y comunidad a un TRUST (una asocición caritaiva) EN mi caso, algo que ejemplificas de forma muy simple pero que para mí fue bastante sorprendente fue que, el día después de mi llegada se organizaba una noche donde cada uno de nostros teníamos que presentar o hacer algo delante de los demás, juegos, espectáculos, música... Ya sabéis que me encanta bailar y cantar y que si conozco al grupo de gente con el que estoy una vez que arranco no paro y cuidado con el que intente quitarme el micrófono, pero también sabéis que ponerme a cantar delante de todo el mundo en silencio, escuchando, encima de una tarima, me mata de nervios y me siento supervergonzosa, me entra dolor de estómago y me quedo sin saliva...PUES NO!!decidí cantar y tocar la guitarra y además una canción que me inventé, TOMA YA!!y estava supertranquila.
La historia de la canción tiene mucho corazón. Creé la melodía de la canción en la guitarra y la melodía cantada en TUI community, pero no había manera de encontrar la letra, sabía de lo que hablaba la canción, la sentía muy dentro de mí y me era imposible desprenderme de ella. Llevaba un mes dentro de mi queriendo definirse, se la había cantado a algunos amigos con La-la-las para que me ayudaran y para disfrutar de ella, alguna flauta o digerido me acompañó en algua ocasión pero no conseguía poner palabras hasta que Redwood apareció en mi vida!Poetisa, muy conocida en la isla sur, recita poesía en varios festivales y eventos, es poesia sagrada, enfocada hacía la naturaleza. El "destino" hizo que nos encontraramos y finalmente en la conferencia de permacultura sin ningún tipo de verguenza le pedí si quería poner letra a mi canción. Se la canté y toqué y le encantó, le expliqué qué significaba para mí y empezamos a trabajar. Al dia siguiente me trajo unas letras, me dijo que se despertó en la mitad de la noche con la melodía en la cabeza y que se puso a escribir. Y acertó completamente con lo que yo quería decir.
Así que, volviendo a la noche de espectáculos varios, convencí a Helen alemana 20 añitos quien se moría de vergüenza (por qué cuesta creer tanto en uno mismo?) que cantara conmigo y tocase también la guitarra, y así fue, superespecial, además no sé cómo explicar esto pero quizás, en mi caso, no tuve ninguna vergüenza porque sentía en cierta manera que esa canción no estaba hecha por mi, sino que era algo creado desde hacia mucho tiempo, una melodía mágica y ancestral procedente del centro de la tierra. Ei!!parad de pensar que me he vuelto hippy!!SIEMPRE FUI UNO DE ELL@S!jajjajaja.
La canción se la enseñé a 4 mujeres residentes en wilderland, la hemos cantado juntas un par de veces y el último día de mi estancia la cantamos en el círculo.
Antes de comer siempre nos ponemos en circulo cogidos de las manos y empezamos a darnos las gracias por el trabajo que se ha hecho durante el día: por ejemplo gracias por los que han cocinado, gracias por los que han limpiado, gracias por la nueva pila de compost, etc siendo así conscientes del trabajo y energía que cada uno de nosotros hemos puesto. Otra cosa que me encanta de Wilderland es la vida en común que se hace. Cada mañana a las 8h nos vemos en el hall y desayunamos juntos, los que se hayan despertado antes empiezan a hacer algo pa desayunar y mientras desayunamos nos repartimos el trabajo. -Necesito un grupo de 5 en el jardín para transplantar y preparar algunas camas para plantar, quién se apunta?-y levantas la mano si te apetece trabjar allí y luego se plantean otros trabajos, 3 personas para cortar bambu, dos para hacer compost, 3 para la parte oeste, etc...a las 9h ya estamos trabajando hasta la 1h. Cada día alguien diferente cocina para unos 20 que son más o menos y comemos todos juntos. Luego tarde libre y cada uno hace lo que quiere. Los que viven allí permanentemente unas 6 personas también van trabajando por la tarde en diferentes proyectos y luego durante la semana se van haciendo diferentes workshops como "sistemas de aguas grises" o "abejas y miel", "yoga" lo que sea, cualquiera puede proponer algo y si quieres vas y sino no.
Hay muchas cosas más por explicar pero en pocas paalbras, esta comunidad, proactiva, es un ejemplo de trabajo cooperativo y democracia, donde uno tiene la oportunidad de explorar sus potencialidades y ponerlas al servio de los demás por el bien de la comunidad, es decir, por el bien, también, de uno mismo, respetando la naturaleza, pensando de manera local por el bien global.

Por si no quedó claro,tres palabras más...I LOVE WILDERLAND!!

OS PROMETO QUE LOS ÁNGELES EXISTEN

De awhi Farm a mi querídisima Wilderland community. La mayoría de los viajeros en NZ que tenemos poco dinero hacemos autostop como medio de transporte. Puedes cruzarte la isla perfectamente. La primera vez que hice autostop me daba verguenza, estás tu ´allí en medio de la carretera sonriendo con el pulgar hacia arriba pidiendo que te dejen subir al coche, caravana, camión o tractor..Pero rápidamente, cuando ves que la gente te va saludando, sonriendo y haciendo gesto cómo pidiendo disculpas por no poder cogerte, se te va la timidez. Además jamás he estado más de 10 minutos esperando, y cuando te cogen empieza el superchollo, clases de inglés y transporte gratuito y en algunas ocasiones te invitan a comer e incluso a dormir a su casa sin pedir ni esperar nada a cambio!no os podéis imaginar la gente tan amable y hospitalaria que hay en este país sin querer absolutamente nada, sólo que estés bien.
Durante el trayecto de la conferencia a Wilderland, me cogieron nada más y nada menos que 14 conductor@s diferentes !!Al principio empecé el viaje con un amigo ya que nos dirigíamos hacia el norte los dos y luego hubo un punto en el que nos separamos. mientras estábamos juntos, el quinto conductor nos comentó que le sabía mal pero que tenía que desviarse de lo que era nuestro camino y parar en casa de sus padres pero que no nos preocuparamos que su madre nos llevaría a otro punto donde fuera fácil seguir nuestro camino. Cuando llegamos era hora de comer y a pesar de que sus padres ya habían comido, nos invitaron a su casa y nos dieron de comer, té y charla muy agradable. Después la madre, de unos 70 años, nos llevo bastante lejos para que nos fuera fácil hacer autostop. Yo seguía alucinando por tanta amabilidad aunque no era la primera vez que me pasaba algo parecido.
 Pero, aún más fuerte es que, una vez que ya estaba sola, y cuando a la puesta de sol le quedaba sólo media hora para acabar me cogió Jay. Un señor de unos 53 años. Le comenté donde iba y a pesar de que sabía dónde era nos fue imposible encontrar el camino. Encontramos la tienda de dicha comunidad pero no había nadie y estaba todo totalmente oscuro. Por un momento me ví congelada durmiendo en el suelo, luego razoné un pokito más y le comenté si podía acercarme a un backpacker (hostal) en el pueblo en donde el vivía. EL hombre superpreocupado me comenta que al día siguiente tiene libre, y que puede acompañarme otra vez al mismo lugar y con la luz del sol intentar encontrar el camino. Yo flipando y agradecidisima otra vez, le comento que es su dia libre y que no se preocupe que ya encontraré la manera de volver y el dice que no tiene ningún plan que por el no hay problema. Seguimos el viaje, más conversaciones sobre su vida, su mujer, hijos, escuchando música, etc y de repente me dice que no hay ningún problema que puedo quedarme en su casa a dormir,que su mujer habrá preparado cena y que esté trankila que no me quiere dejar sola por ahí...Yo flipando otra vez, casi me salen las lágrimas. Llego a su casa y conozco a Amanda, 45 años. Me recibe con los brazos abiertos aunque también bastante flipada por la situación inesperada, y empieza una noche más que agradable, con conversaciones, vino y más vino. Me dan una habitación con una cama enorme (de matrimonio vamos, pero llevo semanas durmiendo en el suelo) con sabanas, edredón, mantita caliente, en una habitación limpia, con espejo (llevo semanas sin mirarme la cara) con 4 cojines, sola y lo que aún es más fuerte pude darme una ducha! con agua caliente!(llevo semanas sin una ducha como Dios manda) sin problemas de tiempo!!!Mientras estaba debajo de la ducha pensé: -Está claro que alguna cosa buena has hecho en el pasado, vaya regalazo que te están dando!Jay hacía más de dos años que no cogía a nadie en la carretera, justamente ese día había tenido que ir al mecánico por un problema en el coche, lo que le había retrasado 2horas su vuelta a casa. Llevaba 4 horas conducinedo con muchas ganas de estar en casa tranquilo. Como dijo Amanda mi llegada tenía que pasar. Cené como una reina y al día siguiente desayuné y Jay me acompañó a Wilderland. Intercambié correo con Amanda y seguimos en contacto. Con tristeza y un profundo agradecimiento me despedí de Jay y de Amanda, pero me parece que lo nuestro no se acabará aquí. OS PROMETO QUE LOS ANGELES EXISTEN

Ens anem a Cuba?!!!

Quantes persones meravelloses pot juntar una conferència?en aquest cas gairabé unes 500 persones. Vaig tenir l'oportunitat de fer de voluntària en aquesta conferència de 4 dies. Xerrades, exemples de vida i de saber fer inspiradores, música i ball amb l'ànima, dinàmiques de grup que aproximen cors, poesia que t'emporta al centre de la terra. La próxima conferència serà 2013 cap a l'abril a Cuba, us hi apunteu?

Ui!!Disculpeu, però, he de seguir en castellà, n'hi ha d'alguns entre nosaltres que no entenen es mallorquí, sorry pels que us agrada llegir-lo!

Para que os hagáis una idea de qué iba este especial encuentro y con la esperanza de que sea también insipirador para vosotros pienso que es mejor que os enumere algunos de los títulos de las conferencias, ok?  :Jardines particulares sostenibles aplicando la permacutura, Eco-aldeas, Cómo guardar tus propias semillas, Relación entre la salud y el suelo, La comida y nuestra salud, El futuro del dinero: creativo, democrático y libre, Trabajando eficazmente con tu gobierno local, Mediacón creativa y permacultura social, Ser propietario de tu casa sin deudas, El despertador de sueños, Utilizar lecciones de la naturaleza para hacer crecer organismos vivos y comunidades, Jardines escolares comestibles, Agua y vida, Cambiando obstaculos por oportunidades, Inspiración para un cambio real en los negocios y la comunidad, Agricultura regenerativa, Fermentación y comida tradicional, Diseño de proyectos incluyendo piscinas naturales y más, Cultivando tu propio bosque de comida, Respuesta a emergencias, Eco-escuelas en Japón, Permacultura en la escuela sin enseñar permacultura, Sistema de salud genuino, La soberania de los alimentos empieza con una semilla, Economías sagradas, Dinero y sociedad en la era de transición, Creando salud y el futuro del dinero, El poder de los jóvenes...Esto son sólo algunos ejemplos, en mi opinión lo peor de la conferencia fue que a la misma hora tenias 5 conferencias diferentes y por tanto tenías que elegir a dónde ir sabiendo que te perdías las otras y segundo, que fuera en inglés. Me encantaría poder volver a asistir a esta conferencia dentro de un año, con el inglés aún más por mano. Entonces qué, Nos vamos a cuba?????seguro que allí hay traductores en español!!

Después de la conferencia algunos de los voluntarios nos quedamos más tiempo para recuperar horas que debíamos. Cada noche, hoguera y guitarritas, tambores, canciones, cuentos, risas, a la hora de dormir hacía un frío pa morirse así que dormíamos literalmente pegados intentando que no se escapara el calor por ninguna parte, más risas y risas i molta germanor!!!

La tornada a TUI COMMUNITY

Quan vaig acabar el curs, n'Estela i jo vam acordar fer wwoofing amb na Robina, una de ses profesores des curs que és internacionalment coneguda. Vam pensar que seria una bona ocasió d'aprofundir amb el tema de la permacultura, així que ens vam apuntar per fer 2 setmanes. Els plans es van girar i la primera setmana vaig tenir que fer de wwoofer per a una família amb dos nens, 5 i 7 anys. El que va ser peculiar és que aquesta familia feia escola a casa. Així que va ser una oportunitat de conèixer una mare que estar intentant "montar-s'ho" a la seva manera, una lluitadora. He tingut oportunitat per observar, analitzar i assessorar a diferents nivells, no només educatiu sinó també familiar. M'hi he sentit molt bé i crec que he pogut aportar un granet d'arena a la millora de la convivència familiar, i a més, he tornat a aprendre molt sobre mi.
´A part de la feina que he estat fent, són moltes les oportunitats que tinc d'exploració a diferents nivells. He pogut assisstir a classes de Zumba, meditació conjunta, tarot indi-americà, tarot de l'angel sant Miquel, un taller molt especial de ball amb música africana (4 músics tocant per a tu i 16 personas més, on el que has de fer és deixar-te anar) i he pogut parlar amb una persona molt especial, que parla un idioma d'una altra galaxia, sí sí, no és una forma de parlar, la primera vegada que me va posar la mà a sobre del pit, em vaig fer "caqueta", no recordo sentir mai tanta energia de cop, vaig sentir tanta presió al pit que em vaig assustar, em vaig quedar sense saliva dels nervis. Després em va parlar amb la seva llengüa, que com ja he dit ve d'una altra galaxia i ni ella sap com la sap, ens va explicar la seva història i semblava que tot allò que deia venia del cor. Em va dir coses que me van fer reflexionar i també que portava molta llum a dintre, però no una llum d'estrella o d'un planeta sinó la llum del sol, i la força de la mare terra, que la meva llum venia d'aquest planeta, menos mal que tan desubicada no hi estic!!perquè ara només falta que vos digui que no basta amb anar-me'n al lloc més lluny d'Espanya sinó que he d'anar-me'n a un altre planeta, així que papá, mamá, ja podeu estar ben contents!

També m'agradaria deixar escrit el nom de la Ngairi, una amiga-germana, que segur me la trobaré una altra vegada a la vida, d'aquestes persones que connectes ràpidament i que tot és fàcil, que parles la mateixa llengüa, la del cor, com amb molt de vosaltres, aiii, que bé quan et pots comunicar així, sense mal entesos, sense tenir que demostrar rès ni explicar-te dos hores per fer-te entendre... la darrera nit no vaig poder tenir millor final d'estada, l'Arylin, Ngairi i jo, ens vam passar la nit juntes, rient parlant, jugant.




Preparada per la nova etapa!!


Besitos!

A CURRAAAAAAR!

El meu primer wwooofing!!!ueeeehh?Quines ganes tenia de tocar terra. Sembla ser que treballar la terra està directament connectat amb la segregació d'endorfines. Yes!
He passat ja una setmana a la comunitat Hapissam. Una comunitat molt especial però totalment a l'inversa de la comunitat on vaig fer el curs (Tui) Aquí accidentalment han acabat visquent uns a prop dels altres. Hippyes dels anys 60-70 on es passaven els dia de festa fumant marihuana, prenent LSD i heroina. Tres noies van morir, d'altres han quedat amb algunes enfermetats com hepatitis C...El resultat és, alguns que fumen algun porret de tant en tant i d'altres que a les 10 del matí ja estan destilant el seu propi alcohol, però això sí, tots són encantadors. Com diu la B, és un tema de tria de opcions. I la veritat és que no hi ha punt de comparació amb els que han deixat enerera aquell món i als que aquell món els va atrapar. Físicament sembla que es portin 20 anys de diferència.
Respecte a treballar al camp com la majoria ja sabeu o heu escoltat, és molt dur. Doncs imaginar-vos a sobre envoltada d'unes mosquetes "sandflyes" que t'estan mossegan tota l'estona, en aquests moments la meva cara mai ha estat taaaan adolescent, plena de picades per tot el front i coll, i tb mans i braços, són absolutament desesperants...en aquells moments que estàs plantant i fent feina amb els dits a la terra, intentant fer les coses al detall i tens sense exigerar 20 mosquetes a sobre de tu que te piquen, et preguntes per què cony estàs plantant a Nova Zelanda tinguet una preciosíssima casa amb terra que no te la pots acabar a Mallorca o poguent estar amb en Pep i el seu pare que també planta organic!!de veres que hi ha dies que no m'entenc. Després quan arribes a "casa" fas una mica de foc i et seus davant d'ell, ho tornes a veure tot clar, gràcies Rut.


3 Setmanes van passar fins que vaig tenir que dir adéu. La veritat és que em va fer pena marxar, deixar aquell jardí on hi vaig posar tanta ilusió i que em va deixar aprendre i experimentar. I tb evidentment la gent. A mesura que van passar els dies, van ser més nombroses les trobades amb els de la comunitat. Vam començar nosaltres "ses espanyoles" fent un bon sopar "típic" amb balls tradicionals inclós i després cada un d'ells va voler fer un sopar tb a casa seva. El dia del meu aniversari, en G i en M, s'ho van montar perquè jo no fes absolutament rès de rès, aquí el dia del teu aniversari tothom fa de tot per tu i tu no has de moure ni un dit, és el teu dia, i no seré jo sa que no respecti algo propi d'una cultura! em vaig deixar fer molt agraïda. Vaig sentir moltíssim carinyo i m'ho vaig passar molt bé. A més un dia abans vam conèixer els wwoofers de sa comuitat des costat i des d'aquell dia no ens vam seperar. A part del meu aniversari, vam començar a fer dinars i sopars conjuntament. Pel matí treballant i per la tarda cuinant.

Sempre tindré un especial record d'en G, 60 anys, ell és defineix com a biker, té una Harley impresionant,i és el primer qui comença a destilar el seu alcohol. Després de molt insistir vaig acceptar anar amb ell a fer una volta amb sa moto, bastant acollonada perquè sempre va gat, però em va jurar que quan agafa sa moto mai beu, que són moltes peles en joc i que ho té molt clar. Va ser un dia molt bonic, vam gaudir molts els dos, la seva dona va morir de cancer fa un any i era la primera vegada que portava una dona a la moto, tot un privilegi, gràcies G per aquest gran honor. De veritat que en 3 setmanes vaig sentir molt de carinyo. Només hi ha una cosa que no trobaré a faltar, Adéu sandflys!

PERMA QUÈ? (CULTURA i AGRICULTURA PERMANENT)

El curs de Permacultura ha estat més que intens. Tres setmanes de classes i convivència sense descans. En aquests moments el meu cap està en aquell punt on sembla que no hagi après rès de tantes coses que ha tingut que processar. Molta teoria i poca pràctica, però els profes s'ho han currat molt bé ho han fet el més dinàmic possible. Algunes vegades m'he vist en situacions molt estranyes, és el que té quan els teus profes són hippies dels de veritat: càntics d'amor al sol i la terra de ben dematí, abans de menjar, entre classe i classe, balls de germanor demanant pietat per totes aquelles criatures a les que estem fent mal, el "Moa" que ja es va extingir, el Kiwibird al qui li queden pocs germans també...gent plorant...o el dia que tots ens vam fer màscares que representaven diferents elements i criatures que et pots trobar a la natura, jo era aigua, un altre era un ocell, un altre el llamp, un altre un arbre, el riu, un bou, etc...tots feiem una espècie de ritual que significava que durant aquella nit ens convertiem en aquelles criatures,i/o elements escollits i feiem una reunió per parlar del moment que estavem vivint, la crisi medioambiental que tots patiem pel canvi climàtic, en definitiva, per la mà de l'home. Imaginau-vos 19 persones assegudes en cercle sobre unes cadires baixetes fetes de troncs, amb una gran foguera al costat i un tambó que portava el ritme mentre ens seiem. Tots amb les mascares posades, jo me MORIA de rialles. Menos mal que en el curs erem 3 espanyols (Aitor vasc i Estela, aragó) i que podiem posar un poc de seny a tot plegat. Em recordo de l'Aitor, mirant-me una altra vegada amb cara de flipat sense entendre molt bé perquè hi ha gent que es fa segons quines preguntes...em deia amb peus de plom: - oye, pero, cuando dicen que no estan conectados con ellos mismos, a que se refieren? porque yo no siento que tenga que buscar nada así...no sé...no llego a entender muy bien el significado...- i s'aragonesa i jo que una mica flipades sí que estem, li intentavem explicar que volia dir i clarament li deia que no es preocupàs, que si no ho entenia era perquè ell ja estava connectat amb el que tenia que estar...però poc a poc es deixava convèncer i deixava que li posassim plantes dintre de la mosquitera perquè tingués somnis reveladors, sempre ens deia - si ya veràs, cuando acabe este curso voy a salir brujo. Un dia, fent es pardal una altra vegada em diu -Rut, si mi padre en este momento pudiera verme, te juro que me deshereda!- això mentre movia els braços fent d'aguila criutura que havia escolllit per fer el ritual. Em va pegar un atac de rialles, observant una fent de gallina, l'altre fent d'arbre, un  de bou, jo una goteta d'aigua, un àguila, tots desperdigats per un descampat al compàs del tambor a lo "indio" tum, tu-tum, tum-tu-tum.
Però vos penseu que tot era així, hi havia classes de física i química que em tornaven loca ja de per sí complexes per a sobre amb un altre idioma.
Per cert, en aquest país a diferència de la veïna Australia, és molt difícil trobar-te amb un  insecte verinós o animal perillós, quina mala sort he de tenir jo que a la segona setmana mentre caminava descalça per un hort comunitari vaig tropitjar una abella, sí sí, és la tercera vegada que me pica una abella al peu!i resulta que li tinc alergia!i després de l'abella em van venir a visitar els polls!gracis!LEAVE ME ALONEEEEEE!!!!

EL VIATGE CONTINUA... ;)

Després d'un mes d'emocions en part descontrolades, com sempre són, sinó no serien emocions, estic pujada al segon avió del dia 29 de gener de l'últim any d'una etapa en la nostra història, així diu el calendari maya, segons el Jaime, amb el seu peculiar tò de doble sentit, és el darrer any de vida,i  per a mi, comença una nova etapa, on els que haguem superat pors, començarem a viure amb més conciència, amb més cor, en definitiva, amb més AMOR. Tots els que m'envolteu estau fent un gran canvi i esforç, deixo un país, econòmicament molt fràgil, vides que s'esforcen per tirar cap endavant buscant esperança a tota aquesta enrevolta, i alhora escales de valors que es giren amunt i avall. Es temps de valents, de nedar contra corrent, de sentir aquesta força que naturalment tots tenim per sobreviure, no estic parlant de problemes, sinó d'OPORTUNITATS, oportunitats de SER,, de SENTIR-SE... Amb el cap ben alt i ple d'orgull, em trec el capell, davants de tots vosaltres, sou valents, perseverants, esteu descobrint com adaptar-vos a aquesta nova situació, creatius, forts, estic molt orgullosa de tenir-vos al costat, Pep, Nuri, Roger, Antonieta, Bibi i Antoine (sou un pack), Abi, Juancar, Pere, Pat, Rosa, Leti, Judith i Nico, mama i molts més,..a llista és tan gran, no cal que jo faci un llistat, vosaltres ja sabeu qui sou, gràcies pel vostre exemple cada un a la seva manera.

Feia temps que no me comprava una revista, però després de fer una valoració i càlcul sobre,l' impacte econòmic, medioambiental, vital i futur, m'hi he decidit, oléee!!visca!!una decisió més (sense paraules) Cuerpomente ha acabat a les meves mans, i  el segon article que em trobo parla, d'quella gent que va "contra corrent"  Ostres tu!!realment que llest que és l'univers, utilitzant aquests medis de comunicació!!Deu ni dó!!( veritat Bibi?)   :)
Només aribar a l'aeroport de Heathrow, m'esperava un xupito gratis de whisky, i jo, fidel a la recomenació de les germanes Vazquez, ràpidament me l'he fotut!mmmm, crec que és el primer xupito de whisky que m'és saborós! Mentre l'escalfor d'aquest es resiteix a desaparèixer del meu esòfeg faig un peregrinatge comercial fins que acabo a una sala per pregar...sí, sí i no us podeu imaginar el bé que me va fer...vaig poder treure'm les sabates, motxila, seure'm al terra, estirar.me, donar gràcies, respirar i en definitiva, SENTIR-ME.  Darrera de la meva cortina hi havia d'altres fidels, on cada un seguia la seva "llum".

Ja a l'avió...-ui!!no!!estic al la filera del mig, i a sobre, al mig de dues persones, dos senyors!ufff!!! bueno, no es pot tenir tot en aquest món- Començo a parlar amb el senyor de la meva dreta...-vinga rut, fes un esforç, comença a preparar la teva oïda a la que serà la teva llengua durant uns mesos-  ens explicam la vida...-ostres!!quin fred que fa!, tinc el cabell congelat- deicideixo posar-me la manta a sobre del cap, li comunico al senyor de la meva dreta que per cert, ja som íntims, que si no vol riure no miri però que jo necessito posar-me la manta al cap i protegir-me d'aquest aire artificial gèlid, tot confesant-li que al meu país, ja diuen que son bastant rara.
El fred no se'n va - Excuse me, it's very cold- li dic a la maquísima japonesa, l'hostessa de vol; justament m'ha toccat a sota de l'aire acondicionat i ja començo a sentir el nas tapat!de veritat que aquest món està clar que no està fent per gent sensible, -achisss!
Després d'explicar-me el perquè da la temperatura molt coherentment i sense falta de raó però que no treu que jo estigui asseguda a sota de l'aire acondicionat,, em proposa canviar-me amb un noi que té la tele trencada, a veure...he pegat una anada de 1000 euros perquè a sobre hagi de triar o congelar-me o tenir que distreure'm 12 hores sense cap película...la resposta no necessita massa menjada d'olla, -achiiiiissss!em canvio de seient. Ara sí, em demano ví blanc i continuem amb la saviesa de los Vazquez!salut!
Compartir un avió ple de japonesos és molt diferent a compartir-lo amb un ple de rusos, com l'última vegada...aquí hi ha absolutment silenci, mengen poket, i no et trobes tota sola fent exercicis a la part darrera de l'avió, un, dos, un, dos, -Rut ves en compta que ja portem dues de ví i un xupito i et sembla que ets més flexible del que ets!


Vaig aribar a Auckland!!!per fí!!només baixar de l'avió i entrar a l'aeroport mentre vas cap a les maletes, una suau música t'acompanya, diferents cants d'ocells i d'altres animals, sembla que entris dins d'un bosc, a més les pareds estan plenes de dibuixos d'aquests i arbres, és preciós. Una molt bona benvinguda! i a sobre quan pujo al bus que me porta a una altra part de l'aeroport per agafar el que espero sigui el meu últim avió, els "beachboys" em donen tb la seva benvinguda amb la mítica cançó: good, good , good, good vibrations, yeeesss!!


Us heu alguna vegada imaginat equivocar-vos d'avió i aparèixer al Mèxic o al Japó quan la teva idea era anar-te'n algun lloc prop de casa??Avui en dia amb totes les mesures, mirades i remirades del l'Staff de l'areolinea és impossible...ui!!però no haviem quedat que rès és impossible?....
L'avió d'Auckland a Nelson surt amb retard...-uff!!porto dos dies viatjant, siusplau, vull un llit!!! (2hores més tard, una vegada dins de l'avió) -Excuse me, però em sembla que aquest seient al costat de la finestre és el meu- li comento a un noi amb ulls axinats, -ui doncs que estrany- em contesta mentre em mostra el ticket amb el mateix número de seient que el meu, -ostres!!que estrany!- i molt amablament em cedeix el seient, així puc dormir un miketa durant aquesta hora que em queda, i que la finestra em faci de coixí, -quin noi més amable!-  De sobte ariba una tercera persona que resulta té uns dels seients on nosaltres ens hem col.locat, es clar, si hi ha dos que tenim el seient 7A, un dels dos s'ha assegut al seient 7B, uf!!quin embull! Arriba l'hostessa de vol, molt estirada per cert, li explikem la situació. -tenim dos 7A, hi ha una equivocació- ens demana mostrar-li el ticket que, en el meu cas, es ressisteix a surtir, on l'he posat!!??, després de 5 minuts, la nice hostessa em mira amb una cara de "nena, fes via que ja és ben hora de partir!" el trobo i ràpidament veig; seient 7A, -Uf!menos mal que no m'he equivocat!- em dic a mi mateixa...De sobte l'hotessa amb un tò sarcàstic em diu, -a veure nena, a on vols anar?i jo contest -a Nelson-  -doncs ja estàs baixant ràpid perquè aquest avió se'n va a adahfhshflkdh- no em recordo del nom del lloc que em va dir però la història és que el meu avió era el del costat!!Us imaginau la vergonya que és aixecar-te i abandonar un avió? tothom mirant-te l'hotessa al darrera diguent -s'ha equivocat!- en veu alta mentre comunica a l'avió del costat que no s'enlairi que falta una passatgera que està a un altra avió??jo excusant-me, -es que porto dos dies d'avions, etc, mentre baixo ben ràpid, però aquí no s'acaba el paperot perquè després has de pujar a l'altra avió, torna a passar vergonya, la gent mirant-me com, aquesta què fa pujant tan tard, i jo vermella, amb dues bossses penjant a cada braç i tb d'avall dels ulls, jaqueta a una mà, botella d'aigua a l'altra, monyo a la virulé. de veres que quina peneta de dona que estic feta...ara ja podeu dir, que conexeu a algú que s'ha equivocat d'avió en ple segle XXI!